Etiquetes

21/8/13

Anàlisi dels equips #2bg3 (3 de 5)

Ja hi tornem a ser. Aquesta setmana tornarà a arrencar la competició al grup 3 de Segona Divisió B i ho farà, casualment, amb el debut del vigent campió de Lliga: el Centre d'Esports l'Hospitalet. Com sempre, al Blog de l'Hospi tractarem de donar una cobertura del que passi al llarg d'aquest campionat, allunyat dels focus del futbol professional però amb un encant especial, indiscutible. No pretenem ser cap més referència que un simple punt de trobada de jugadors, tècnics, aficionats i periodistes que seguiu qualsevol dels 20 equips de #2bg3 (especialment de l'Hospi). Sense cap més pretensió i amb l'ànim que vosaltres sigueu partíceps d'aquest espai mitjançant els vostres comentaris, crítiques i suggeriments. I per anar fent boca, cada dia d'aquesta setmana, pels volts de les 12:00 hores, tindreu l'anàlisi de quatre equips que formaran part d'aquest grup 3 aquesta temporada. Seguim avui amb el tercer capítol, on apareixen tres equips que van fer playoff l'any passat (Levante B, Hospi i Lleida Esportiu) i la UE Llagostera. Cordeu-vos els cinturons que això és a punt d'enlairar-se! 

LLEIDA ESPORTIU TERRAFERMA 
Definició de la Segona B

Imatge: Lleida Esportiu
24 de febrer de 2013. Dos mesos després, el Lleida Esportiu guanyava un partit al Camp d’Esports. El tercer dels darrers 16. Toni Seligrat era qüestionat per una part important de la parròquia lleidatana i els jugadors l’havien anat a buscar per celebrar el gol del triomf contra el Racing B. Juny de 2013, de forma cruel (injusta per alguns), el Lleida Esportiu es queda a les portes de lluitar per l’ascens a Segona A en caure per penals al camp del Jaén; invictes al playoff, però eliminats. No havien passat ni 4 mesos que alguns demanaven el cap de qui després van considerar heroi. Agradi o no, el vestidor és el termòmetre de la caducitat d’un entrenador i a Lleida, la plantilla estava amb Seligrat. Els ‘de dalt’ van tenir paciència i van fer rebrotar la passió en un Camp d’Esports gairebé ple contra el Leganés i el Jaén. Això és història, però també la llavor que ha de fer créixer una entitat de només dos anys d’història, que ha aconseguit reenganxar la ciutat i que, enguany, vol (i ha de) donar un pas endavant pel que fa a l’ambició esportiva (que no el resultat).

Perquè exigir al Lleida Esportiu pujar és de bojos. Aspirar al playoff és una altra cosa, però un cop allò, massa factors pesen per exigir res a ningú. Menys a un bloc que sense escarafalls ni floritures sap perfectament de què va això de la Segona B. Ho va demostrar Seligrat a Xàtiva i repeteix a Lleida. Joc directe i equip punyetero, desagradable d’enfrontar-s’hi, pesat… Mantenen 13 jugadors del curs passat i no preocupa les marxes d’Asier, Miki Massana o Xisco Hernández; ans al contrari, els Monforte, Osado, Chupe, Fuster o una de les sensacions del curs passat al grup 2, Aitor Aldalur, amplien l’anomenat “fons d’armari” per dotar el Lleida Esportiu de Toni Seligrat de més armes que l’any passat. I sí, també hi ha Jaime Mata.

A favor: Si Mata no marxa (tampoc al gener), els lleidatans guanyen més confiança. Confiança que ja tenen amb la renovació gairebé en bloc de la parcel·la defensiva.

En contra: com a Olot, la gestió de la paciència. Només importa el present i el Lleida Esportiu competirà amb 19 clubs que li posaran les coses difícils. Si es deixa treballar, jugadors i tècnics van demostrar que els resultats acaben arribant. Si no, malament.

UE LLAGOSTERA 
A la recerca de nous objectius

Imatge: Torneig d'Històrics / Artur Tura
Hi ha vida després de la mort? Nesquik o Cola-cao? A què més pot aspirar el Llagostera. Dubtes existencials de la humanitat o, almenys, d’alguns que seguim això del #2bg3. Després de pujar a Primera Regional, a Preferent Territorial, a Primera Catalana, a Tercera Divisió, pujar en família a Cerceda, acariciar una fase d’ascens a Segona Divisió A, rebre el València en un Municipal de Llagostera amb més paraigües que espectadors i jugar una fase final de la sempre sorprenent Copa Catalunya; què li queda al Llagostera? Probablement, la desposta tampoc la tinguin ni Isabel Tarragó ni Oriol Alsina. I no la tinguin, possiblement, perquè segueixen sense entendre per què la vila de Llagostera i les institucions no han sabut aprofitar que el club més representatiu del municipi els està fent una campanya de promoció que en cap dels seu somnis haguessin pogut imaginar. Club familiar que barreja modèstia i ambició per seguir creixent i que enguany, amb el binomi Alsina-Carrillo, busquen reparar errades passades per tornar a fer una passa endavant.

I és que l’any passat algunes coses (jugadors) no van funcionar com era d’esperar. Al futbol, sense motivació, és complicat avançar. Cert que la Copa del Rei i la Copa Catalunya van influir, però l’ambició a la Lliga dels llagosterencs va quedar frustrada massa aviat. Enguany el cos tècnic ha buscat netejar la plantilla, però li ha acabat donant força continuïtat, adornant-la amb les brillants incorporacions de Francesc Fullana i de Salva Chamorro. Amb molt de cartell i alguna que altra incògnita arriba Jordi López, que fins ara jugava a Ucraïna. De nou, sorgeix el dubte que sempre m’ha envoltat: fins a quin punt les dimensions del Municipal de Llagostera resten potencial a una plantilla amb jugadors tècnics, amb “piloteros”? Demanar l’ampliació del camp és una quimera, però fins a quin punt el Llagostera hauria d’adaptar plenament la seva plantilla al rendiment que poden treure d’un terreny de joc peculiar com el seu?

A favor: més enllà de les cessions al Palamós, sembla una decisió intel·ligent prescindir de jugadors com Manga si no han de rendir com en principi el club havia plantejar. Important, sempre, sumar i no pas restar.

En contra: la motivació, l’estímul. Trencar barreres és cada cop més complicat per als llagosterencs. Si les coses van mal dades a la Lliga, veurem si l’ansietat o la desmotivació pesen de forma negativa al Llagostera.

Rentat de cara i pèrdua de referents

Imatge: Patricia Asencio
Dels quatre equips que analitzem aquest dimecres, tres van disputar la fase d’ascens a la Lliga Adelante. Pocs apostaven pel filial granota a inicis de temporada (alguns, com jo, el situàvem com a candidat per baixar). Però és clar, no havíem vist jugar Iván López, Moyano, Provencio (bé, aquest sí), Morales ni, sobretot, Roger Martí. Pólvora, molta pólvora i més experiència a Segona B de la que s’espera d’un filial que, després de comprar plaça, va voler assegurar el tret tancant una plantilla de garanties per no patir. I de la mà d’un tècnic que coneix com ningú la casa, José Gómez, el Levante B va ser un dels equips que va apostar per un futbol més atractiu al grup 3. Però de les destacades peces que esmentàvem fa unes línies no en segueix cap. I evidentment aquesta és una llosa que influeix de forma important en les expectatives del filial granota aquesta temporada.

Dels set jugadors que continuen respecte del bloc de la passada temporada només dos (Mossa i Andy) eren titulars indiscutibles en un Levante B que aquest any s’ha adaptat a la nova normativa federativa per rejovenir un pèl la plantilla. Aposta que passa pel Juvenil de Divisió d’Honor, d’on provenen sis jugadors de l’actual plantilla (atenció a Jason Remeseiro i a Víctor Camarasa, fill del mític jugador del València). Però els granota no han renunciat a l’experiència, tal com demostren els fitxatges de Víctor Armero i del davanter Jorge Galán, ni al bon gust. En són una mostra les incorporacions del central Borja López, que va fer una gran segona volta amb el Sant Andreu i del migcentre Fer López, un jugador amb un futur important per davant tot i el descens amb el Mallorca B el passat curs.

A favor: un valor segur a la banqueta amb José Gómez. Pocs com ell coneixen la cosa i s’entén que per malament que vagin les coses, al club sabran valorar que és la persona adequada per tirar endavant el projecte del filial.

En contra: indiscutiblement, una plantilla nova (com l’any passat, és cert), però sense referents a nivell esportiu i emocional com els Roger, Morales, Moyano… Rearmar aquest esperit és difícil i és el gran dubte del filial llevantinista.

Tranquil·litat i bons aliments

Fer un anàlisi breu del que va succeir el curs passat a l’Hospitalet i el que pot passar enguany és ben difícil. Pels motius que tots sabem, alguns més mediàtics que d’altres, som ben pocs i cadascun dels que formem part d’aquest Hospi afrontem aquest nou projecte amb perspectives diferents. Repetir la temporada 2012-2013 serà impossible; hi van influir molts factors, la majoria d’aquests favorables a uns futbolistes i tècnics només superats pel grup humà que van aconseguir formar i per l’estima d’una afició escassa però fidel (encara hi ha qui s’atreveix a qualificar això de mala afició). L’ascens va passar a prop de l’Estadi contra el Tenerife i més lluny contra l’Eibar. Esportivament no va ser el millor final de temporada, però per d’altres motius, potser l’ascens no hagués estat el més recomanable per una entitat lluny del professionalisme que exigeix la Lliga Adelante i tot el que l’envolta.

Marxava Miguel Álvarez amb un més que merescut ascens personal a la LFP i molts dels artífexs individuals del campionat 2012-13. Els noms els sabeu. Arriba Martín Posse, un “meló per obrir”. Aposta de Quique Cárcel, és el primer contacte de l’argentí amb el futbol (semi)professional. Dubtes, molts. Benefici del dubte: total. Carcel ha guanyat crèdit il·limitat amb la seva bona tasca al front de la secretaria tècnica durant anys, mentre que Posse és el primer interessat a mostrar-se com un tècnic de futur. I com arreu, el vestidor serà el seu termòmetre i la dinàmica, el seu aliat o enemic. A fora, paciència quan les coses no rodin: l’equip té un inici de competició complicat amb Mestalla, Alcoyano, Olot, Racing (Copa), Badalona i Nàstic. Però sobretot, l’equip disposa d’un potencial i d’una qualitat fins i tot superior a la del curs passat. Bona matèria prima que caldrà treballar i formar per aconseguir un producte final que ens porti, de nou, a l’objectiu de la fase d’ascens.

A favor: Cárcel ha sabut remenar i triar bé dins un mercat amb molt de fum a preu d’or. Encertar-la sempre és complicat, però els Senent, Aridai, Pirulo, Fragoso, Carreño, Bebo, Haro… no tenen res a envejar als que ja no hi són.

En contra: d’una banda, els dubtes que sorgeixen arran de la inexperiència a les banquetes de Martín Posse. De l’altra, com gestiona això l’aficionat (l’entorn). Any complicat (ja sabem com són a l’Hospitalet els anys després dels playoffs) que requereix de pausa i reflexió abans de repetir errors passats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada